PSOE-PSPV o PSPV-PSOE?

Millor que no desperten..

El PSOE valencià, per als nacionalistes, és una arma descarregada, amb les bales al calaix, però sense voluntat d'agarrar-les i disparar.
I repetisc, per als nacionalistes, perquè ja sabem que al PP valencià, ni li representa un perill, ni aquests tenen intenció de ser-ho.

Esquerra Unida ja va variar el seu discurs nacional cap a posicions més solidàries amb la nostra nació amb la intenció d'atraure votants, i tot i que ho aconseguí en part, també és cert que els últims moviments d'EU fan preveure que s'invertirà el procés. El perill per nosaltres seria que el PSOE valencià fera esforços també en eixa línia.

És cert que el PSOE-V fa algunes clucades d'ull cap als nacionalistes de tant en tant, però degut a la seua inactivitat i el no fer-ne massa d'eixes polítiques valencianistes, el vot útil cap a ells és existent però encara ens deixa viure.

El que em faria por seria un PSPV-PSOE (en contraposició del PSOE-PSPV), o per fer comparacions, un PSC valencià. A Catalunya, han sabut atraure eixe vot nacionalista moderat amb promeses i clucades d'ull; poc importa que a la pràctica es demostre que no deixa de ser un partit lligat a Madrid (tria de pactes, estatut català..).
I em fa por per eixa possibilitat que amb unes poques polítiques valencianistes acabarien acaparant tot el nostre electorat.
No ho dic en clau partidista, sinó perquè tinc clar que el seu projecte no és el meu, ni tampoc el de la gent que fa (i ha fet) vot útil cap a eixe partit només per voler un mal menor.

A nosaltres ens toca diferenciar-nos, no podem ser la muletilla del PSOE i hem de saber guanyar-nos el tercer espai (no confondre amb Tercera Vía) per si un dia el PSOE-V decideix activar-se i, amb poc esforç, guanyar-nos l'espai a nosaltres. En matèria social sóc contrari a apostar pel (fals) centre, però en clau nacional ens toca esgrimir la fam valencianista que encara existeix a un sector del poble valencià, aprendre a engrescar-lo i despertar-li el sentiment.

Valencians/es, País Valencià!

Sense Alacant no anem endavant

Quan al sud no ens entenen..

No li llevaré raó a la gent que afirma que la diada fou un èxit, ens esperàvem poca gent i al final s'han desbordat totes les expectatives, a part que no hi hagué massa incidents a la manifestació i tampoc excesiu rebuig de la gent.

No tot són esperances, però, cal fer alguns incisos realistes, i és que a Alacant no m'entenien.
Després d'aparcar la furgona amb el material per la paradeta del Bloc Jove i havent-nos perduts, ens dedicàrem a preguntar per trobar el camí fins el concert, i de poc no m'entra un espasme al vore una iaia que, amb tota la cara de sinceritat del mon em diu "no te entiendo.." i "qué sois, valencianos?".. i és que senyora, es veu que nosaltres, els qui parlem valencià, som "los valencianos", així que no sé què seria ella. No obstant, el que més em dolgué és aquella cara d'innocència en que em digué que no m'entenia; com és possible? L'auto-odi valencià a la meua ciutat és pronunciat, però cap persona em diria mai realment que no m'entén, els qui ho fan ací és per espanyolisme. Què ha passat a Alacant? Alguns companys em diuen que poc a poc es refà, però sentint-ho molt sóc massa pesimista. Anant amb la furgona em vaig mig enfadar perquè el secretari del Bloc a Alacant parlara castellà, però al tornar ja dubtava sobre si la meua postura era massa radical i, sobretot, si era productiva. Sempre he avantposat productivitat a esencialisme, però la llengua és un tret que no puc evitar, no puc rebutjar-lo, i tot i saber que ell parla valencià, abans d'anar a Alacant li haguera retret que ho fera, però a una ciutat on una persona nativa no és capaç d'entendre'm i on no vaig sentir parlar valencià més que a un company, es pot fer un discurs amb posicions ortodoxes? Podriem dubtar-ho.. a València aposte pel bilinguisme a la cartelleria però pel valencià als discursos, a Alacant amb la cartelleria ho tinc clar.. què fer amb la llengua?

Ai mare, ja podria haver nascut jo sordomut, que la llengua que vosté em donà em costa més feina que beneficis en trac.

*Menció especial pels companys del Bloc Jove que feren la preautonòmica gegant, una bellesa:

15 anys sense Guillem

15 ANYS DESPRÉS, NO T’OBLIDEM

L’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló i Salvador moria assassinat per un grup de feixistes a la vila valenciana de Montanejos. Com tants militants independentistes i d’esquerres als Països Catalans, Guillem havia patit la coacció sistemàtica per part de la ultradreta més rància en connivència amb els estats ocupants. Com tants, decidí afrontar les circumstàncies socials i nacionals adverses amb la lluita transfor

madora, constructiva i coherent. La diferència, però, va ser que en aquell cas les pressions i l’obsessió malaltissa de l’espanyolisme el va portar a una mort dramàtica que sacsejà les consciències de la societat catalana.

La complicitat de la “justícia” i dels partits governants en el moment, PSOE i PP, es mostrà amb tota la seua naturalesa grotesca i odiosa.

Amb l’habilitat característica de les consciències conformistes occidentals la majoria ha anat oblidant aquell succés condemnant-lo a l’ostracisme del calaix de les anècdotes desagradables. El silenci ofensivament taciturn dels mitjans envers la impunitat de què gaudeixen el

s assassins del Guillem, que fins i tot s’han arribat a presentar en unes eleccions, en contrast amb la repressió constant i desmesurada contra l’independentisme revolucionari és una mostra evident del fet que la suposada normalització política al nostre país, no pot considerar-se cosa semblant: la sacralitzada transició als territoris catalans sota domini espanyol no deixa de ser res més que una suavització de l’estat d’excepció permanent en què ens veiem sumides.

15 anys després, no podem dir que el feixisme, que el neonazisme torna: el feixisme mai ha marxat, s’ha adaptat simplement a les circumstàncies, ha anat prenent o perdent embranzida segons el context.

En una situació política pràcticament idèntica, amb PSOE i P

P al capdavant, el País Valencià és escenari diàriament d’intimidacions i atacs –com els ocorreguts darrerament a Castelló de la Plana- de consentiment, complicitat i impunitat de criminalització cap a les idees independentistes i cap a la vertadera esquerra. Els escamots de fanàtics ultradretans aprofiten una situació social complexa marcada per les problemàtiques de la immigració per fer la feina bruta als carrers. La feina bruta d’una classe política que no es molesta a ocultar o dissimular el seu odi cap a tot allò que sone a català o subversiu.

A la Catalunya Nord, l’ultranacionalisme xenòfob del Front National pren característiques tràgiques. Al Principat i les Illes som espectadors de l’auge del discurs r

acista i totalitari d’organitzacions que s’autoproclamen independentistes catalanes.

La democràcia liberal permet i promou aquests moviments descaradament antidemocràtics i els utilitza com a defensa preservadora del règim socioeconòmic imperant.

Cal que tinguem ben present que només amb un canvi estructural, revolucionari i trencador podrem acabar amb aquest càncer, amb aquesta amenaça irracional vers el gènere humà; la xacra feixista només té sentit en un context d’explotació i opressió i el nostre deure és aturar-la: ja siga espanyola, francesa o catalana. No consentirem cap més atac.

Avui tenim ben clar que el millor homenatge al nostre compan

y és la victòria, la victòria de la revolució independentista. I ho sabem, perquè avui totes i tots som Guillem. 15 anys després ni oblidem ni perdonem. Cap agressió sense resposta!

Maulets, el jovent independentista revolucionari

Països Catalans, abril de 2008

Tots els colors del seu verd

De Balentziar Herria a Euskadi

Divendres 4, cap a les 17 hores, muntem cap a Euskadi amb la voluntat de conéixer aquella terra que tots els mitjans de comunicació criminalitzen, saber de la seua política, de la seua forma de vida i, tot i que ho hem aconseguit parcialment, de la seua llengua.

Arribem divendres cap a la nit a Bilbao i, després d'un intent frustrat de sopar menjar típic del país i acabar amb una "tortilla variada", ens dirigim als llocs d'oci propis, observant cada cartell amb la curiositat de saber els conflictes polítics actuals; així doncs, veiem que dilluns hi ha una manifestació contra la presència de la bandera espanyola a l'ajuntament, que dissabte hi ha una bicifestació antimilitarista, i que a les senyals de STOP escriuen "estado de excepción".
Poc a destacar d'eixa nit menys trobar-nos amb l'estatua de Sabino Arana i unes xiquetes que ens fan referència a la presència divina davant la qual estem.

Dissabte matinem per viatjar fins Artziniega, poble governat pel PNV amb fort sentiment nacionalista on es celebrava la trobada de l'Egi Eguna, diada de les seues joventuts.
Arribem justets per vore el ball tradicional després d'haver-nos perdut la penjada de ikurriña, trobem uns Joves d'Unió també convidats, i la resta d'actes es substitueixen per un bar-tour que consisteix a fer una copa rapidet i canviar de lloc, així fins el mig dia.
A mig dia ens criden per dinar i després de comprovar que no era cap broma, acabem menjant paella (molt poc decent) junt a uns joves del poble que no eren del PNV però s'havien acoblat, concretament amb la regidora d'Aralar i els seus amics; amb ells xerrem de la situació del País Valencià i d'Euskadi, després de que ens preguntaren encuriosits per les nostres banderes. Acte seguit, mentre s'acabava el dinar, es realitza un míting i un xic d'Artziniega ens va traduint frase a frase, tot i que el segon ponent utilitza un bilingüisme insuperable, amb 2 frases seguides en una llengua i canvi a l'altra; finalment no ens enterem de res.

Aquests joves que coneguem ens desmitifiquen l'Herriko Taberna i ens aseguren que allí es junten persones de totes les tendències, així que ens conviden a anar a la del poble. Per altra banda, 2 xiques d'EGI ens diuen que no ho fem, donat que són feixistes i que els agredeixen, mentre que amb els qui anem ho atribueixen a estereotips i desconeixença, ja que cap jove d'EGI era del poble. De fet, aquests joves són els primers a explicar-nos que el problema principal d'Euskadi és l'odi entre formacions nacionalistes i aposten per una entesa racional, paregut al que tenim al Bloc.
I certament la seua raó tenien, la única diferència entre aquest bar i el Terra de Benimaclet és que hi podiem vore fotografies de presos polítics, però allí estava la paret amb enganxines i cartells que els reconeixen. El que més destaquem és la il.lusió amb la que ens conten tot el que saben sobre Euskadi i que ens agraeixen l'intercanvi d'opinions convidant-nos a beure durant tota la vesprada i penjant-nos la preautonòmica i l'estrelada al balcó, junt a la ikurriña. És en eixe moment en que obtenim la primera República Valenciana.

S'apropa la nit i, tot i que hi havia torrada, aclarim que d'allí no ens n'anem sense fer-nos uns pintxos; i així és, a un bar on quan marca gol el Madrid pots cridar, fent broma per haver begut, "***** madrilenys!" i ningú et mira amb males cares.
Més tard festa, en quan veiem muntar l'escenari ja ens esperem un grup alternatiu, el que no esperàvem és que un grup on els components tenen tota la pinta d'adorar el heavy metal tocara, cada 3 o 4 cançons, música tradicional i que, absolutament, tots els joves es posaren a dançar amb una dificultat i perfecció que érem incapaços de seguir.

La nit continúa amb balls i discussions polítiques, a destacar la pluralitat d'eix esquerra-dreta que podem trobar al PNV i que tots ens reconegueren que calia utilitzar més l'euskera, tot i que asseguren que molts pocs nacionalistes ho fan.

Al matí seguent desdejunem, ens acomiadem, ens n'anem i fem una parada a cada estació de servei per comprar eixos records que ens haviem oblidat abans, després de 3 intents ho deixem estar a una estació que ens acomiada amb un cartell de busca i captura de militants d'ETA.

Declaració valencianista del 2008

90 anys després de la Declaració valencianista del 1918, subscrita conjuntament per la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista, ens toca adaptar-la als nous temps.

Jo faig el meu escrit, subscrit per mi.


Declaració valencianista del 2008

1.-El País Valencià, integrat pels habitants de les 32 comarques actuals constitueix una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d'una llengua pròpia parlada per 9 milions i mig de persones, pel seu ecosistema diferenciat, per la comunitat d'història i de condicions econòmiques.

2.-Aquesta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Aquesta és la fonamental reivindicació valencianista.

3.-Reconeixem la compatibilitat de l'Estat Valencià i la seua convivència amb els demés Estats catalans dins d'una Confederació Catalana (Països Catalans), establint clarament la distinció d'atribucions de l'Estat Valencià i el Federal, i una conseqüent divisió de la hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l'Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió estranya; qualsevol estat tindrà el dret al deslliurament, sota referèndum, de la confederació quan aquest punt s'incomplisca.

4.-Establim com a funcions compartides principals les referents a la cultura catalana, defensant la unitat des de la diversitat, la potència econòmica que suposa l'eix mediterrani, i els afers exteriors.

5.-Existint al País Valencià la dualitat de llengues entre la catalana i la castellana, demanem l'oficialitat del valencià com a principal i una cooficialitat pel castellà, promovent una total, però progressiva, normalització de la llengua a tots els territoris històricament catalanoparlants.

6.-Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d'una llei municipal que procure, per als ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics. Així mateix, promovem l'eliminació de les províncies valencianes i l'organització estatal segons les comarques ja fixades.

7.-Reconeixent les varietats locals dins de l'antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, l' Estat Valencià respectarà les varietats comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.

8.-L'Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.

El glossador va ser, punt per punt:

Marc Xelvi Pérez

Campions en deute públic!

Açò ho pague jo!

Com podem llegir a l'annanotícies i a Las Provincias (simplement perquè la notícia és més extensa) els valencians no tenim rival, ni en pilota valenciana ni en deute públic.

Realment no hem quedat primers sinó segons, que Catalunya ha sabut ser bon competidor i es mereix el premi, però ningú pot negar que la medalla de plata, augmentant 619 milions fiats pels bancs en només un any, ha de ser nostra.

I és que la política de açò ho pague jo passa penyora, ja sé que quedem com uns senyors quan traguem la VISA i ens posem a convidar a tothom a vingudes del Papa, a Fórmules 1, a Canals Nous, a subvencionar entitats blaveres, a Terres Mítiques, etc.. però la cartera no és infinita, i ara ens quedem en números rojos.

Alguns s'alegraran que els comptes no li isquen massa bé al Partit Popular i que quan els mitjans PPúblics de comunicació no ho puguen amagar més, la crisi econòmica en la que ens vorem sotmesos servirà perquè, d'una vegada per totes, la societat deixe de votar-los independentment de les manipulacions i per fí els poguem desbancar del poder.

Que perden les eleccions és una bona notícia sempre que siga per consciència de l'elector en saber que aquest partit ho ha fet malament, però si és per una crisi econòmica no acaba de ser tan alentadora la idea. El PP caurà, tard o d'hora ho ha de fer, però per a aleshores ja tindrem un País Valencià desfet, amb un pacte de govern (PSOE+Pupurrí valencià) que es vorà en la situació de refer una terra desfeta amb uns bancs que exigeixen el pagament dels deutes i un pressupost nul (més ben bé, negatiu) que obligarà a no poder complir algunes de les promeses socials que durant campanya tant ens agraden, a més de, i ací faig d'advocat del diable, haver de recórrer a no massa nets procediments per aconseguir finançament o alleugerament de càrrega; diga-li vosté privatització, diga-li vosté urbanitzacions, diga-li vosté..

Així que o aconseguim desbancar-los abans de que es vegen ofegats per la seua pròpia olla a pressió, o ens vorem esguitats també quan aquesta rebente. O comencem a parlar de l'Espoli Fiscal Valencià al qual ens veiem sotmesos, a no només exigir la publicació de les Balances Fiscals a l'Estat Espanyol sinó també el resum de despeses de la Generalitat i incidim en la desviació de fons públic cap a beneficis privats, donant-li tot el resso que es mereix, o d'ací no els mouen fins que açò esclate.

Valencians/es, valencianisme econòmic!

Fulla de ruta valenciana?

Xino xano.. però cap on?

Després d'unes eleccions molts partits es plantegen un "full de ruta" que, teòricament, marcarà la linia d'actuació fins que acabe la legislatura. Ens tocarà posar-nos, doncs.
El pròxim dia 5 d'abril hi ha Consell Nacional per fixar-nos la postura, però realment tinc poques esperances de que les coses canvien a la pràctica, d'escriure fòrmules miraculoses en sabem molt, d'aplicar-les encara no massa.

A l'anterior article ja vaig dir que no se'm dóna bé fer de profeta i donar solucions màgiques que vagen a otorgar-nos la victòria, en tot cas puc (podem) especular, realment m'he cansat un poc d'escoltar persones que diuen tindre la clau i després haver de patir la confiança cega desfeta en els resultats.

Jo no sé què cal fer, el que sí sé és que les decisions precipitades i el tirar la culpa a tot el que som ara mateix és tendenciós i equívoc.
Les primeres reaccions i les més rebotades culpen del mal resultat el fet d'haver-nos desplaçat massa cap a l'esquerra i haver abandonat l'ala valencianista. Jo davant aquestes raons n'estic només en part d'acord, l'altra part em pareix un anàlisi massa poc treballat.
Compartisc l'opinió de que últimament pareix que estem deixant de banda el nacionalisme valencià per juntar-nos a l'espai de l'esquerra del PSOE, però això no vol dir que ambdos conceptes siguen incompatibles de defensar ni que siga o un o l'altre però mai junts.
El nostre projecte és unitari, el BLOC és un partit de front comú, és per això que mai ens hem decidit a posicionar-nos estrictament en una posició i ho deixem tot prou obert per poder arreplegar diferents sensibilitats. No obstant, el que no podem oblidar és que, rellegint a Fuster, al País Valencià el nacionalisme és molt majoritàriament d'esquerres. No és una esquerra radical, però dins l'eix actual de política econòmica, ho és. Sabent això i utilitzant-ho com a base, defense que ens quedem on hem estat en aquest aspecte, ser centre esquerra.

Les reivindicacions internes clamen per "tornar al centre", i jo em pregunte, què és el centre? Hem estat mai allí?
Digueu-me tendenciós, però per a mi el centre no existeix i sempre ho he atribuit, per experiència amb partits/organitzacions/sindicats/associacions estudiantils, a una disfressa de la dreta o d'una esquerra enganyada, o que enganya per atraure vots. Que algú m'ho explique, què és el centre? Si l'eix dreta-esquerra s'atribueix a política econòmica, quina és eixa posició centrista? És la indecisió? En democràcia liberal, que és on estem, aquest eix respon bàsicament a la diferenciació entre la privatització dels serveis socials, o el fer-los públics, què hauria d'opinar un partit de centre, doncs? Segons la teoria no hauria de tindre cap posicionament al respecte. Bons polítics, doncs.
Quan jo dic centre-esquerra em referisc a esquerra moderada, però com està de moda eixa paraula doncs en parlem així. Als qui critiquen que ens n'hem anat massa a l'esquerra que es miren el programa electoral que promoviem i em diguen que, en política econòmica, tenen alguna objecció, perquè ni era cap plantejament radical ni se'l pot objectar sense recarregament de consciència.

Pense que l'equívoc que hi ha és que no sabem diferenciar dreta-esquerra de conservadurisme-progressisme. Són conceptes diferents, hom pot ser de dretes i progressista, i altre d'esquerres i conservador. De les crítiques que he escoltat són més d'haver prioritzat la "legalització de la marihuana/el respecte als transexuals/etc.." al clam de que això és ser d'esquerres. Amics, això no és ser d'esquerres, això és ser progressista, el progressisme és una questió de valors, no de política econòmica. No confonem termes, si heu de criticar aquestes propostes utilitzeu les paraules adients. Ara bé, hem d'aclarir que el problema de que la gent s'haja fet una idea concreta de nosaltres arran dels pactes no és per culpa del que érem, sinó del que no hem sabut transmetre'ls sobre el que som, opine que els votants s'han format una idea de la coalició diferent al que proposava, i això en tot cas és culpa nostra de no haver sabut vendre el projecte, no de les iniciatives i promeses.

Per a mi el problema no ha sigut ser massa d'esquerres o massa progresistes, sinó ser massa poc valencianistes en tot cas. Estic d'acord en que estem fluixejant en les reivindicacions nacionals, o almenys que encara que ho tinguem com a principi no ho fem escoltar prou, doncs amb els mitjans de comunicació en contra el que ens toca és bombejar contínuament l'electorat amb la ideologia pròpia perquè se li quede entre ment.
Jo no vull un "tornem al centre", vull un "tornem al valencianisme" i que en comptes d'apostar per no mullar-se en el plànol econòmic el que fem siga mullar-nos en el plànol nacional. I mullar-nos no vol dir deixar clar si som pancatalanistes o tercervieros, sinó alçar aquest pilar per damunt dels altres, i que quan toque parlar d'ecologisme i d'esquerra en parlarem, però mentre no toque el nostre posicionament davant tots els fets siga clar: valencianisme.